Els goigs són composicions poètiques, de caire popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col•lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec, una processó... La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat.
El nom de goigs ve del llatí "gaudia". També havien estat anomenats antigament cobles, coples, llaus o llaors, etc.
La forma estròfica dels goigs prové de l'antiga dansa provençal, la qual formava part, juntament amb la "balada" o "ball rodo", de les anomenades "cançons de dansa" (cosa que fa suposar que en principi foren ballats, si més no amb motiu d'aplecs i feste majors). El costum de cantar-ne ja arrenca dels segles XIII i XIV.
Ordinariament els goigs es componen de versos heptasíl.labs amb un respost o tornada inicial de quatre versos ( que rimen "abab" o "abba"), un nombre variable d'estrofes o cobles (set o vuit en general) de sis o vuit versos, amb una "retronxa", això és, la represa dels dos darrers versos o rimes de la tornada inicial.
Les melodies que els acompanyen soles ser senzilles i de gran respontaneïtat: una frase, amb una senzilla variant melòdica, de moviment alegre i lleuger, sovint de regust gregorià com si acabessin de sortir del temple. Se n'han conservat poques, molt poques, confiades com eren a la memòria de la gent. Sovint hi ha lletres que manlleven una mateixa melodia comuna, dita popular, per tal de suplir aquella escassetat.
Quant als temes, ja s'ha dit més o menys: Els goigs tradicionals solen glossar vida i miracles del sant o de la santa, així com els motius de la seva intercessió: secada, pedregada, guarició de malalties, epidèmies...N'hi ha que fan referència a la situació geogràfica del lloc, esdeveniments religiosos, politics, socials, climatològics...
(extret del libre Goigs Marians del Bisbat de Solsona, de Mn. Climent Forner) .
